A les criatures cal donar-los carinyo, però… també cal dir-los “no”? 

Solem plantejar el donar amor i el posar límits com una dicotomia, però potser és més encertat considerar que els dos formen part d’una mateixa realitat. Al cap i a la fi, l’amor també ens orienta, ens definix i dona forma a la nostra manera d’estar en el món.

L’amor s’integra en el nostre ésser i impregna el matís amb el qual mirem el món. És l’ingredient fonamental del vincle social, i és eixe vincle la base d’una ètica autèntica. Fer el bé per algú o per un mateix, o deixar de fer allò que no fa bé, és un acte d’amor quan naix de la convicció, i no tant del desig d’evitar un castic o fins i tot obtindre un premi.

El vincle, a més, té l’enorme poder de generar identificació. I és quan ens identifiquem amb algú quan eixa persona es convertix en referent i model a seguir. Les criatures aprenen per imitació, i imiten a la persona que els servix de referent i resulta digna d’admiració.

Si partim d’esta premissa, que amor i límits són elements de la mateixa equació, possiblement definirem les situacions des d’una altra perspectiva: una perspectiva de llibertat. Comprendrem que els límits no són una cosa que ens impedix ser, sinó allò que ens cuida i ens ajuda a ser i estar amb els altres.

El límit deixa de ser una barrera indestructible per a convertir-se en una llum interior que ens guia en el camí. A vegades ens convida a detindre’ns per a donar pas a algú més; unes altres, ens mostra la via per a avançar. Una llum flexible, oberta al canvi, a la negociació i a la reflexió, que admet l’excepció a la norma.

Des d’esta essència alliberadora, el límit s’establix des de la pau interior, des de la calma que aporta l’equilibri entre el cor i la ment. El límit és molt més que dir un “no” rotund. El límit és comunicació. És transmetre la pròpia perspectiva des de la comprensió de la perspectiva aliena. És guiar des de l’escolta i la validació pròpia i de l’altre, evitant jutjar.

Des d’este prisma, deixen de tindre presència les amenaces, els xantatges, els castics o fins i tot els premis. Hi ha lloc per a tot allò que genere la integració de la norma partint de l’explicació, el raonament, la comprensió i la conseqüència lògica. I, per descomptat, la transparència i l’obertura al canvi i a la revisió, fidels a una perspectiva democràtica.

A més, el límit és molt més que un senyal roig. El límit és definició del temps i els seus rituals, i de l’espai. I a l’espai el definixen el color, la llum o la seua absència; els sons, la música o el silenci; els espais diàfans o estructurats; els materials que inciten al moviment o els que conviden a la calma. El límit és un tendre «shhhh, anem a poc a poquet, que els bebés dormen», mentres avancem pel passadís, passet a passet, com a formiguetes.

Així, amb l’amor que s’integra i la identificació amb el model a qui s’estima; amb la comprensió del que s’establix des de l’explicació senzilla, l’escolta i el respecte mutu; i amb la definició d’espais que parlen per si mateixos per a dir-nos el que s’espera de nosaltres, el límit obri la porta d’una barrera indestructible per a convertir-se en les ales de l’autonomia (auto-nomos), o la capacitat d’auto dirigir-se des de la motivació pròpia.

El límit deixa de ser una cinturilla de posar i treure segons les circumstàncies, la presència o absència de la figura d’autoritat o els costos o beneficis que tindrà seguir-ho. El límit es convertix en allò que definix amb flexibilitat i s’integra en el nostre ésser, formant part de la nostra essència. Perquè la verdadera llibertat no naix de l’absència de límits, sinó de la capacitat d’integrar-los i fer-los propis.

«Ser lliure no és fer el que es vol, sinó voler el que es fa»
Jean-Paul Sartre

Raquel Benedito Pérez
Psicòloga experta en Psicologia Educativa
Equip d’Orientació Psicoeducativa NINOS